Aviat farà un mes que he tornat a Nova York i ja em sento com a casa. La tornada del viatge va ser molt menys traumàtica del que m’esperava, ja que els tres dies passats a Miami a casa de la meva amiga italiana Ornella em van permetre de pair ràpidament el canvi de context. A més, de ganes de tornar a la gran poma tampoc no me’n faltaven i el retrobament amb els amics i les petites rutines de la ciutat em van acabar de bressar. Finalment, he trobat pis – un cop de sort excepcional – i feineta en molts pocs dies, pel que torno a anar feliçment de bòlid.
Al mes de maig Nova York explota. Una de les causes n’és sens dubte el canvi de clima, que es fa més càlid, lleugerament primaverenc. Quan vaig marxar, a finals de març, no hi havia un sol brot als arbres mentre que ara tot és ben verd. Si durant els meus primers tres mesos a la ciutat em dedicava a fer de “ceba” – capes i capes de roba – ara hi ha dies en els que amb una camisa en tens prou, i això, socialment, té conseqüències. La gent segueix corrent per les voreres, però amb un deliri diferent. De tant en tant et trobes amb algun despistat que fuma un cigarret assentat a les escales d’un immoble, intentant robar uns quants raigs al sol, el que en una ciutat tant estressada com NY és casi un esdeveniment per sí mateix. I aquesta sensació es transmet a la gent, que és més oberta i xerrameca. Potser només sóc jo que estic feliç, però és la impressió que em dóna…
Aquesta transformació de la vitalitat novaiorquesa es nota especialment en l’àmbit de la cultura, que al mes de maig omple la ciutat de tot tipus de propostes i esdeveniments – com si als demés mesos de l’any se’n trobessin a faltar… Des que he tornat a NYC he passat pel Tribeca Film Festival – el festival de cinema que va crear De Niro al 2001 per tal de reactivar la vida cultural de Downtown després dels atemptats -, pel PEN World Voices – el festival internacional de literatura de la ciutat, que aquest any comptava amb escriptors com Salman Rushdie, Antonio Tabucchi, Paul Auster, Le Clézio o Vila-Matas, entre d’altres – i per uns quants vernissages a Chelsea - el meu barri actual, conegut per ser el nou centre del món de les galeries d’art novaiorqueses. No he pogut resistir i finalment també he anat al Vanguard, que s’acostuma a considerar com el club de jazz més prestigiós del món ja que des dels anys trenta “tothom” hi ha tocat.
Començo a ser conscient que el compte enrere ja ha començat – em queden menys de dos mesos a la ciutat – i per tant m’estic espavilant per gaudir-la al màxim. Una de les petites tradicions personals que vaig desenvolupar a París és la d’aprofitar les hores lliures per a anar a llegir o a estudiar a la terrassa d’un cafè. Recordo que al principi vaig patir per trobar-ne un que fos del meu gust, però ara ja tinc la meva petita col·lecció de localets del Village on passo les hores mortes davant d’un cafè o d’una copa de vi, llegint o xerrant amb un amic o amb el cambrer, que sovint també és amic. És una de les moltes “petites rutines necessàries”, aquelles accions que fan que et vagis progressivament fent teva una ciutat, que la visquis com a ciutadà i que et diferencien del turista. Recordar les cares i ser recordat, és així de senzill.
Una de les lectures que sempre carrego i que vaig alternant amb les novel·les de plaer i de feina és la meravellosa Història de l’art de Gombrich, que vaig haver d’abandonar fa uns tres mesos a causa dels imperatius idiomàtics i que ara he recuperat. Pels que no la coneguin, es tracta d’una de les grans introduccions a l’estudi de la història de l’art, en la que l’autor reflexiona i explica els diferents moviments artístics des de les coves d’Altamira fins a l’art contemporani dels seixanta – aproximadament. En una ciutat que presenta un patrimoni artístic tant esfereïdor com NYC, Gombrich s’ha convertit ràpidament en un company ideal que està ampliant considerablement els meus horitzons en matèria artística. Ara bé, no és l’únic company intel·lectual de viatge; G. Higuet i J.-M. Domenach el segueixen de molt aprop…
Per cert, ja que monologuem de llibres… A Amèrica central em vaig emportar l’assaig de Gilles Bataillon, Genèse des guerres internes en Amérique Centrale (1960-1983). Ell és director d’estudis a l’EHESS de Paris i és considerat un dels analistes contemporanis d’Amèrica central de major rellevància internacional. Si algú de vosaltres té previst marxar a Amèrica central de viatge i vol comprendre quelcom del que hi està passant – i del que hi ha passat – doncs només us puc aconsellar que el llegiu, ja que és realment excepcional.
Segueixo fent salts de cangur – temàtics: ahir diumenge, la meva amiga italiana Teresa i jo ens vam engrescar a cuinar les receptes de cuina que vaig portar d’Amèrica central. El resultat ha estat desigual: per una banda ens ha quedat un guacamole deliciós, equilibrat, delicat… Vaja, que les papil·les han flipat en sabors. Per altra banda les tortillas, pupusas i especialitats vàries a base de blat de moro han sigut decebedores. Només la quesilla s’ha salvat, i encara. Però seguirem lluitant…
Boing, boing, boing. He anat a explorar el Bronx. Vaig anar a parar en una galeria d’art del SoBro – barri en plena efervescència artística – on el galerista i la cadira semblaven gaudir d’una simbiosi perfecta. La barba i la cara d’alga bullida del bon home em van fer deduir ràpidament que feia dies que ningú no passava per la porta, deducció que es va confirmar després que em tingués enganxat en una conversació impossible per més de mitja hora. Mai més. També he descobert un local pure Mid-West al bell mig del Meatpacking District, que a diferència del que es podria pensar és el barri més trendy de la vida nocturna novaiorquesa. Dir que vaig fugir del local seria un eufemisme; imagineu: banderes sudistes, enganxines “help the army”, bisons dissecats, plaques de cotxes de l’Arkansas, un centenar de sostens penjant del sostre i dos cambreres en roba interior cantant cançons metal des de dalt de la barra amb una veu ronca de camioner… No cal que us descrigui la pinta que feien els assidus del local.
Last but not least. (?). Cada dia em topo per Nova York amb algun/a jove que vesteix una samarreta del Barça: semblava improbable, però l’estil i els resultats del “Pep Team” han arribat fins aquí. Cada vegada que llegeixo El País o La Vanguardia em faig una idea del deliri descomunal que es deu estar vivint a Barcelona. Només tres idees: 1) només un país d’eixelebrats com Catalaunya podia alienar-se de tal manera amb quelcom tant prosaic i banal com un equip de futbol; 2) la gent necessita viure emocions fortes per farcir el dia a dia: com que la passió política està sota mínims i els representants espanyols segueixen fent el ridícul de forma descomunal a Eurovisión doncs comprenc que la ciutadania es refugiï extasiant-se en el Barça; 3) més enllà del futbol, el Barça vehicula uns ideals – solidaritat, catalanisme, fair-play, interclassisme – que són essencials per al benestar de la societat catalana: per tant, mentre la crisi – política, econòmica, etc. – perduri, això de ser un país d’eixelebrats en el fons ja ens va bé. Ergo, si el 27 guanyem la Champions me’n vaig a celebra-ho a Time Square. Promès.





Durant els últims dos dies he corregut per Palenque i Tikal, que són dues joies mayes. Recordeu el que escrivia sobre les runes del Copán? Doncs corregido y aumentado. Si a Copán em va impressionar la fusió entre natura i restes d’una civilització, llavors us he de dir que a Palenque i sobretot a Tikal aquesta mateixa interrelació és espectacular. El mític temple IV (al mític temple IV...) és una espècie de muntanya de més de setanta metres amb un bosc als voltants des d’on sobresurt el cap de la piràmide. Tot el recinte arqueològic de Tikal està enmig d’una reserva natural (bosc tropical humit) on es poden veure des de tucans fins a jaguars, passant per uns mosquits molt punyeters… I a diferència de Copán o Palenque, on gran part de les zones que envolten les runes estan desbrossades i desforestades (i on destaca una gespa molt poc britànica, ja que és de color groc), a Tikal les runes són enmig de la selva, literalment barrejades amb la natura. Vas caminant a través del bosc, un pèl acollonit per la possibilitat de trobar-te un puma amb apetit, i en comptes de l’animaló de cop i volta et topes amb una piràmide alta com un bloc de cases de l’Eixample. I llavors et gires i et preguntes què se n’ha fet dels dos avis japonesos que caminaven darrere teu..
Vaja, que és un paisatge encisador, que inspira i que provoca un estat d’esperit que tendeix a fer-te creure que ets l’Indiana Jones…

Aún así, la marginación de los indígenas de Chiapas siguió hasta la actualidad y propició una de las revoluciones más particulares de las últimas décadas. El 1 de enero de 1994, mientras entraba en vigor el Tratado de Libre Comercio entre los Estados Unidos y Méjico, los zapatistas tomaron San Cristóbal durante unos días para dar visibilidad a la situación de pobreza extrema en la que vivían esas comunidades. La ironía del subcomandante Marcos, que pedía perdón a los turistas por las molestias que les iba a causar esa imprevista insurrección indigenista (“Perdonen las molestias… pero estamos organizando una rebelión”) dio la vuelta al mundo y les granjeó muchas simpatías entre unos jóvenes occidentales cada vez más posmodernos. Lo que parecía imposible, que una guerrilla marxista obtuviera visibilidad y respaldo internacional en medio de la década de los noventa sucedió y dio inicio a la situación de excepcionalidad que aún se vive en Chiapas, donde hay una zona autónoma con unos municipios (los caricoles) que están gobernados mediante consejos participativos indígenas y que siguen protegidos militarmente por el EZLN.

A ver, la ciudad es muy bonita, es una especie de prototipo de arquitectura colonial (casas de un solo piso pintadas con colores alegres; patios interiores y jardines; plazas con arcadas; iglesias barrocas) pero sólo con llegar ya tuve esa impresión de falsedad, esa sensación casi física de estar en un lugar hecho a la medida del turista. En las calles los albergues y los restaurantes se alternan con negocios de artesanía donde venden siempre lo mismo y cuando entras en conversación con un local lo primero que te dice es “ay, mire, si quiere llevarse un souvenir para su familia puede ir al negocio que tiene mi mujer en la calle tal”… Vaya, que de pronto te conviertes en un dólar con patas.
La consecuencia de todo ello es que al día siguiente decidí huir de la civilización. Y para variar, pues escalé un volcán. El Pacaya es uno de los pocos volcanes activos de Guatemala (evidentemente fui con un guía) y está en medio de una reserva natural, por lo que la excursión tiene su atractivo. La zona está muy bien conservada y si vas temprano no te encuentras con nadie.
Después del volcán fui al lago de Atitlán, que está relativamente cerca de Antigua y que debería ser algo así como una de las siete maravillas del mundo. Es un lago de tamaño mediano que se encuentra en medio de unos cuatro o cinco volcanes, con pequeños pueblos mayas situados en la orilla y grandes bosques a su alrededor. Me supo mal que no hubiera empezado aún la estación de las lluvias pues, como en todos los lugares por los que estoy pasando, todo estaba muy seco. Tiene gracia que siempre me había imaginado América central como una región verde mientras que ahora descubro que también puede ser amarilla. Lo que tiene menos gracia es que, especialmente en Guatemala, estos paisajes son negros muy a menudo. Cuando venía de Honduras, me quedé realmente sorprendido por la cantidad de bosques quemados que íbamos cruzando. En una estación de servicio aproveché para preguntarle al conductor del autobús si había sido un “año negro” en cuestión de incendios y me respondió que de ninguna manera, que esto era lo normal. Me dijo que a veces es una colilla la que genera el incendio; a veces es un campesino que quemando los márgenes deja que el fuego se descontrole y que queme el lado de una montaña; a veces es la gente del pueblo que quema un bosque para poder sembrar al año siguiente; a veces es simplemente un gracioso que se divierte quemando árboles… Y a esta situación hay que añadirle la tremenda deforestación debida a la tala de leña por parte de la población local, de unas 73.000 hectáreas anuales según un artículo de periódico. El resultado es sencillamente desgarrador…
Otro “síntoma” que me había dado que pensar desde el principio era esa tendencia de tirar la basura por la ventana del autobús que tienen los nativos. Tenéis que pensar que en América central hay vendedores ambulantes que suben a cada parada del bus y que te ofrecen refrescos, mango cortadito, pupusas, burras, etc. y que todo el mundo compra, ya que te sale más barato que si lo compras en una tienda. Es difícil de imaginar, pero aquí lo normal es tirar esas bolsas de plástico, botellas y latas por la ventana, lo que produce (y no estoy exagerando) una verdadera alfombra de plástico a cada lado de la carretera. Recuerdo que aluciné literalmente cuando vi que una madre que estaba sentada delante mio agarraba el plato de plástico en el que su niña había comido un plátano con azúcar y lo tiraba por la ventana. ¡Qué va a aprender esta niña! ¡Cómo va a comportarse de una forma respetuosa con el medio ambiente si es su propia madre la que tira la basura por la ventana! Lo he hablado varias veces con otros turistas y el asombro es general.
Copán va ser una de les ciutats-estat Mayes més importants del període clàssic (250-900) i avui dia és mundialment coneguda per les escultures (esteles) que hi han estat trobades. No tinc cap intenció de ver-vos un curset d’història dels Mayes (tampoc no en seria capaç) però sí que voldria atreure l’atenció en un punt.
La civilització que vivia a Copán va col·lapsar perquè els seus habitants es van carregar el propi medi ambient. Us sona? Aiii Vico Vico… Doncs resulta que van guanyar unes quantes guerres. La ciutat va créixer en importància i va atreure els habitants dels voltants, que van venir a viure a la vall del riu Copán. Aquests van haver de tallar més arbres per tal de construir-se les cases i cuinar. Poc a poc, van desforestar la pròpia vall, el que va modificar el clima i va reduir les pluges. Així, les collites van ser menys importants i la ciutat va haver d’importar aliments. Van haver-hi problemes d’alimentació: la gent era més dèbil, es perdien més guerres i hi havien epidèmies. Els habitants morien més joves (com demostren els esquelets que s’han trobat) i bastant ràpidament la ciutat es va buidar.La civilització va desaparèixer del mapa… Kaputt.
Sobre el viatge: segueixo amb la meva dinàmica de llevar-me d’hora per tal d’aprofitar el dia. Ahir em vaig llevar a trenc d’alba i a les set era prop de les runes. Com que el recinte no obria fins les vuit vaig aprofitar per a donar una llarga volta per la selva: no entenia el perquè de totes aquelles muntanyetes que hi havien enmig, a sobre de les quals creixien arbres i molsa… Més tard, quan ho vaig poder demanar a una guia, vaig descobrir que aquelles “muntanyetes” eren les runes de les cases de la noblesa Maya (construïdes en pedra tallada) que la selva havia engollit!
I a partir de la tortilla fan meravelles. Per exemple, hi ha les pupusas salvadorenyes. Una pupusa és una espècie de tortilla que, abans de ser cuita a la planxa, ha estat farcida amb formatge (i llavors passa a ser una quesilla), amb frijoles o amb una pasta de carn i de frijoles de cuyo nombre no quiero acordarme. I entren que no te n’adones… Per cert, els frijoles remenats amb arrós es diuen gallo pinto i són l’esmorzar per excel·lència de Nicaragua.
Tornem al blat de moro! Recentment he descobert una altra especialitat: es diu chuchito (la primera vegada ho vaig entendre malament i creia que em prenien el pèl…) i és una bola de blat de moro farcit de pollastre en salsa que couen al forn dins d’unes fulles de no sé què… Està força bo i a vegades t’hi posen guacamole o salsa de tomàquet amb formatge a sobre.
Ara bé, La Palma també té un altre atractiu. Al 1972, el pintor Fernando Llort s’hi va instal·lar i va desenvolupar un estil primitivista propi que l’ha portat a ocupar les galeries del MoMA i del Vaticà i que ha fet que el comparessin amb Picasso i Miró. Les seves pintures recorden els dibuixos que podria fer un nen de set anys, plenes de colorins i de formes senzilles. Ara bé, en realitat representen una especie de clam d’esperança per a Amèrica central…
“Com dius? FMLN? Guerra Civil…” Fem un petit repàs històric: a mitjans del segle passat hi ha tot un seguit de moviments d’arrel marxista que es creen a diferents països de llatinoamèrica per tal de corregir les profundes desigualtats socials que s’hi viuen. A Amèrica central, aquests moviments es desenvolupen als seixanta i, davant dels cops d’estat militars i dels constants fraus electorals, es radicalitzen durant els setanta. L’exemple paradigmàtic és el dels sandinistes, que aconsegueixen fer una revolució al 1979 i que governen el país fins que són derrotats a les urnes al 1990. Als altres països centreamericans les situacions varien força tot i que n’hi ha dos que segueixen un patró similar al nicaragüenc: Guatemala i El Salvador.
Per tant, la meva primera etapa del viatge havia de ser Perquín, ja que és una espècie de “nucli espiritual” del Farabundo. Allà he pogut veure les restes del conflicte (cràters, bombes sense explotar, metralletes i cementiris) i sobretot he tingut la oportunitat de parlar amb alguns ex-guerrillers que ara viuen al poble, com és el cas de l’Efraín Pérez, que ho va ser entre 1984 i 1992. Des d’aquí aprofito per donar-li les gràcies pel temps que m’ha dedicat. Jo sóc un tio tirant a pacífic: tot i que tinc una imaginació considerable, de vegades m’és difícil imaginar les situacions personals que et porten a agafar un fusell i a pujar al monte. En el seu cas va ser l’assassinat dels seus pares per part de l’exèrcit quan tenia tretze anys el que va fer que agafés les armes dos anys després…
Estelí
Es muy interesante observar como el
Sin embargo, el problema de fondo que tendrán los
Me levanto temprano y me voy a dar una vuelta por la ciudad de León. Después de visitar el centro y los spots turísticos me dirijo hacia la iglesia del Laborío, en uno de los barrios proletarios de la ciudad. Andaba yo tan tranquilo cuando un chaval que estaba sentado en el suelo con unos colegas suyos me hace señas para que me acerque. Dudo unos instantes pero al final voy y entablo conversación con ellos: parecen bastante jóvenes (aunque más tarde descubriré que tienen mi edad) y andan bebiendo traguitos de aguardiente (deben ser las doce del mediodía) alternados con agua.
Bebo un trago y esbozo sin querer un rictus de asco: todos se ríen, pues creen que es por la graduación. Decido entrar en conversación – parecen buena gente – y les lanzo el típico anzuelo: ¿Y qué tal lo está haciendo el gobierno sandinista?
Hicimos la excursión a pie – al último momento decidieron no llevar machetes pues era muy temprano y la pandilla de ese barrio probablemente estaría durmiendo (…) – y para llegar al fortín tuvimos que cruzar un descampado que el ayuntamiento utiliza como basurero municipal. Ahí tuve el segundo shock: mientras avanzábamos, íbamos cruzando gente que vagabuendeaba entre la basura en busca de objetos reutilizables. Hasta aquí, pues, todo normal. Pero de pronto me fijo que algunos están cocinando: Edwin, unos de los chicos del Laborío que me acompañaba, me comenta que están cocinando la comida podrida que descargan los camiones en el descampado… Creo que es una de la mejores definiciones de “miseria” con las que me he cruzado nunca.
Volvimos hacia las doce y nos despedimos calurosamente. Desde que los conocí hasta la despedida pasaron exactamente 24 horas – pues eran otra vez las doce del mediodía – y creo que pocas veces en mi vida he aprovechado tanto un lapso de tiempo tan corto.
Pero dejarme hablaros de una última cuestión, que me hizo reflexionar. Cuando nos despedimos, Osvaldo me pidió, con un malestar más que evidente, si podía dejarle veinte córdobas, lo que equivale a un dólar. Creo que en ese momento se me cayó el mundo encima… ¡Malditos prejuicios de europeo bienestante! Ni se me había pasado por la mollera que un chaval que no tiene techo y que a veces no come durante todo el día podía necesitar mi dinero, que aunque no sea mucho, para él es una fortuna… Me dí cuenta que mis automatismos de intelectualoide engreído no me habían permitido meterme en la piel de este chaval, no me habían dejado darme cuenta que esa idea tan romántica de la amistad como una relación sagrada situada por encima de cualquier cuestión material sólo funciona cuando tienes un techo y la barriga llena… Déjate de ostias, si tienes hambre le pedirás dinero a cualquiera, te “rebajarás” a pedirle el dinero a cualquiera, y a la mierda con todo ese discurso pretencioso y moralista del buen salvaje que vive feliz y frugalmente con cuatro chavos al día. La miseria existe, pero existe de verdad, existe por encima de nuestras categorías abstractas de lo que es un comportamiento honroso, decente y de persona educada. La miseria es tener que pedirle a tu amigo que te deje cuatro chavos en el momento de la despedida para que puedas cenar alguna cosa esta noche. Y la miseria moral es no haber pensado en ello antes, es haberle obligado a pedírmelo. Evidentemente, le dí todo lo que llevaba encima.